Història

Un núvol d’energia captivadora acumula en l’ambient la saviesa dels segles. Un sentiment de companyia eterna i gratificant. El cant dels morts i el batec dels vius. Les empremtes d’un passat carregat d’històries per explicar, algunes convulses i d’altres glorioses. Aquesta és la realitat que es respira a Ceuró, un petit nucli de masies disseminades que s’encaixa a l’extrem oest del terme de Castellar de la Ribera. L’indret, poblat des de la prehistòria tal com evidencia la necròpolis neolítica situada ben a prop de casa nostra, conserva l’esperit indomable d’aquells temps remots.
Documentalment, les primeres notícies de l’espai que us acull les trobem quan l’església de Sancti Iuliani (en l’actualitat, Sant Julià) surt esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell. El Castro d’Ozdro, o castell de Ceuró, hi apareix a partir de l’any 1068, quan rep la donació d’una peça de terra i unes vinyes per part de Bernat Ramon i la seva esposa Bella.
L’antic castell d’Ozdro, Ozro, Ozoro o Odro (aquests són els diferents noms que tingué al llarg del temps) era un espai emmurallat al cap del turó, dins del qual se situaven l’església, el seu cementiri i algunes estructures relacionades amb el món agrícola, bàsicament lligades al procés d’elaboració d’oli i vi. Aquestes estructures es troben ubicades a la planta baixa de la casa on us allotgeu; una excavació arqueològica realitzada l’any 2005 va permetre documentar la part més antiga i posar ordre a les petjades del pas del temps.
La història del castell de Ceuró reposa ben lligada des dels seus inicis a la de l’església de Sant Julià, un edifici d’estil romànic amb una sola nau i absis semicircular orientat a l’est. És una bonica mostra de romànic llombard exemplificat a través de les lesenes i els clàssics arcs cecs. Destaquen les pintures murals a l’interior de l’absis que representen crist en majestat dins d’una mandorla i envoltat pels quatre evangelistes. L’església ha viscut algunes reformes al llarg dels anys però conserva la majestuositat romànica original.
Segons sembla, en aquest antic castell, entre els segles XI i XIII hi visqué una petita comunitat de clergues. Així ho confirma el testament de Ramon Miró, de l’any 1095, que en morir dóna a Ermessenda, la seva mare, un seguit de terres i possessions situades a Ceuró. La mateixa Ermessenda, l’any 1100, lliura Sant Julià de Ceuró a Santa Maria de Solsona i la seva canònica. Els clergues que hi vivien abandonaren el lloc i pels volts del 1215 s’hi instal·là una família encapçalada per Bernat de Zodró. Aquesta família, feudatària de Santa Maria de Solsona, fou propietària del castell de Ceuró fins al segle XIV, quan passà a ser propietat de Guillem i Bernat de Lavansa.
Durant tota aquest període l’indret començà a viure el seu moment més esplendorós. Es construí un edifici noble, de tipus residencial, que s’encabeix també als baixos de l’edifici actual. Un dels vestigis d’aquesta època és el celler excavat a la roca natural, i testimoni de la vida que s’hi feia n’és una moneda d’or o Ducat Venecià de Francesco Foscari, documentada durant els treballs arqueològics.
Al segle XV la família Josa, de la vall de Lavansa, es traslladà a viure a Solsona. I tot sembla indicar que, posteriorment, Ceuró va reposar tranquil durant un grapat d’anys perquè, no és fins al segle XVI, que l’arqueologia ens ha permès documentar l’existència de la rectoria, base de l’edifici tal com el coneixem a dia d’avui.